Autors

Sibilla Aleramo (Alessandria, 1876 – Roma, 1960), pseudònim de Rina Faccio, ha estat una de les veus femenines més expressives i captivadores de les lletres italianes. Cèlebre per les seves tumultuoses relacions —personals i literàries— amb escriptors de la talla de Vincenzo Cardarelli, Salvatore Quasimodo o Dino Campana, entre d’altres, la figura d’Aleramo és fonamental per entendre la poesia i la narrativa de la primera meitat del segle XX a Itàlia. A banda de reculls poètics tan renomenats com Selva d’amore i Luci della mia sera, o de novel·les com Amo dunque sono, entre la seva important producció sobresurt especialment Una dona, que ara oferim per primera vegada en traducció catalana.

Anomenat «l’onzè orador àtic» perquè no figura entre els deu oradors canònics de la Grècia antiga, Apol·lodor (nat cap al 395 aC) és considerat l’autor d’alguns dels discursos que tradicionalment s’han atribuït al cèlebre Demòstenes. La major part dels estudiosos actuals sostenen que són d’ell les peces Contra Timoteu, Contra Pòlicles, Contra Cal·lip, Contra Nicòstrat, Contra Estèfan II i, sobretot, el conegut discurs Contra Neera, l’única acusació pública no adreçada a un home que ens ha pervingut i que ara oferim en traducció catalana.

Guillaume Apollinaire (Roma, 1880 – París, 1918), cap de brot del surrealisme, va ser una de les grans veus literàries del començament del segle XX. Celebrat sobretot per la seva poesia innovadora —i renovadora—, de la qual es destaquen els sensacionals reculls Alcools i Calligrammes, abraçà també d’una manera reeixida altres gèneres com el teatre, la crítica d’art i la narració. De la seva obra en prosa excel·leix, juntament amb Le Poète assassiné, L’heresiarca i Cia., col·lecció de relats publicada el 1910 i que ara presentem traduïda per primera vegada en català.

Aristòfanes (c. 445-386 aC) va ser l’autor cabdal de l’anomenada Comèdia Antiga grega, i la seva vigència es deu, sens dubte, al formidable enginy que evidencia en les seves composicions a l’hora de presentar amb aguda mordacitat les terrabastades de la societat atenesa. De les més de quaranta peces que va escriure, se n’han conservat només onze, entre les quals excel·leixen Lisístrata (Adesiara, 2010), Els núvols, Els acarnesos i, especialment, Les granotes, una de les seves darreres comèdies, que ara presentem en traducció catalana.

Bettine von Arnim (Frankfurt del Main, 1785 ‒ Berlín, 1859) va ser una destacada figura del romanticisme alemany. Germana del poeta Clemens Brentano i esposa del també poeta Achim von Arnim, va viure en primera persona l’edat d’or de les lletres germàniques. Lloada pel seu talent extraordinari, Bettine va publicar diversos llibres, com ara Die Günderode («La Günderode»), un homenatge a la llegendària escriptora Karoline von Günderode, o Gespräche mit Dämonen («Converses amb dimonis»), però sobretot és coneguda per la Correspondència amb Goethe, l’intercanvi epistolar que mantingué quan era una noia amb l’autor del Werther, i que ara presentem per primer cop en català.

Jane Austen (Steventon, Hampshire, 1775 ‒ Winchester, 1817) ha estat —i continua sent— una de les plomes més cèlebres i llegides de tots els temps. Escriptora indispensable per entendre la transició de la novel·la sentimental a la novel·la realista anglesa, algunes de les seves obres, que combinen magistralment la crítica social amb certes dosis d’humor i ironia, figuren entre els grans títols de la narrativa universal. Aquest és el cas de novel·les com Sense and Sensibility, Pride and Prejudice, Mansfield Park, Northanger Abbey i, sobretot, Emma, que ara oferim per primera vegada completa en català.