Autors

Alain-Fournier, pseudònim d’Henri-Alban Fournier (La Chapelle-d’Angillon, 1886 – Les Éparges, 1914), entrà, el 1903, a l’Institut Lakanal per preparar les oposicions a l’Escola Normal Superior, on conegué Jacques Rivière, amb qui mantingué una interessantíssima correspondència des del punt de vista literari i humà. Cronista literari a Paris-Journal, publicà els seus primers poemes i contes, freqüentà escriptors i artistes i inicià una profunda amistat amb Charles Péguy. Mobilitzat el 1914, fou mort en combat. Donat com a desaparegut, no fou fins al 1991 que pogué ser inhumat a Saint-Rémy-la-Calonne. El 1913 havia publicat El gran Meaulnes, novel·la llegida i reverenciada per milers de lectors i que ara presentem en una nova traducció catalana.

Leon Battista Alberti (Gènova, 1404 – Roma, 1472) fou una de les figures més destacades del Renaixement italià. Versat en diversos àmbits del coneixement com a bon humanista que era, va excel·lir, per exemple, com a arquitecte, matemàtic, lingüista i criptògraf amb obres fonamentals d’aquestes disciplines com De re aedificatoria, Ex ludis rerum mathematicarum, Della lingua toscana o De componendis cifris. Però també li devem una novel·la, alguns diàlegs de caire marcadament llibertí i, sobretot, el tractat Els avantatges i els desavantatges de les lletres, que ara oferim per primera vegada en català.

Sibilla Aleramo (Alessandria, 1876 – Roma, 1960), pseudònim de Rina Faccio, ha estat una de les veus femenines més expressives i captivadores de les lletres italianes. Cèlebre per les seves tumultuoses relacions —personals i literàries— amb escriptors de la talla de Vincenzo Cardarelli, Salvatore Quasimodo o Dino Campana, entre d’altres, la figura d’Aleramo és fonamental per entendre la poesia i la narrativa de la primera meitat del segle XX a Itàlia. A banda de reculls poètics tan renomenats com Selva d’amore i Luci della mia sera, o de novel·les com Amo dunque sono, entre la seva important producció sobresurt especialment Una dona, que ara oferim per primera vegada en traducció catalana.

Dante Alighieri (Florència, 1265 ‒ Ravenna, 1321) és un dels escriptors més influents de les lletres universals, el pare de la literatura italiana i la figura que encapçalà el pas de l’edat mitjana al Renaixement. Conegut sobretot per la Divina Comèdia, considerada de manera unànime com un monument de la poesia de tots els temps, va escriure tanmateix altres obres cabdals, unes en llatí, com els tractats De vulgari eloquentia i De monarchia, unes altres en llengua vernacla, com és el cas del Convivio, les Rime i, especialment, la Vida nova, que, escrita el 1292, i combinant prosa i poesia, representa la màxima expressió del dolce stil nuovo. Ara l’oferim en una nova traducció catalana.

Iehuda Amikhai (Würzburg, 1924 – Jerusalem, 2000) és considerat el més gran poeta israelià del segle XX. Fou el primer que va incorporar la llengua col·loquial a la poesia hebrea, fet fins aleshores impensable pel respecte sacre que es tenia a la llengua i la tradició bíbliques. Els seus poemes defugen l’enaltiment dels triomfs de la creació del nou Estat ―enaltiment que havia caracteritzat la generació literària anterior― i advoquen per la simplicitat, l’experiència individual i la crítica social sense gens d’autocomplaença, com podeu veure en aquesta àmplia antologia, tots els poemes de la qual es presenten per primera vegada en català.

Leonid Nikolàievitx Andréiev (Oriol, Rússia, 1871 ‒ Mustamäki, Finlàndia, 1919) fou un autor prolífic i un extraordinari narrador ―molt llegit al començament del segle XX al seu país―, les obres del qual, tanmateix, van restar oblidades als arxius de la Unió Soviètica fins als darrers decennis del segle passat arran de les crítiques que havia fet als revolucionaris russos. Amic de Gorki, els seus drames i sobretot algun dels seus relats, que s’emmarquen en la millor tradició de la narrativa russa, figuren entre els més coneguts de les lletres eslaves. És el cas de La història dels set penjats, que ara presentem per primera vegada en català.