• 0 Articles - 0.00
    • No hi ha productes a la cistella.

Elegies romanes

12.00 978-84-19908-16-2

Potser el fruit més ufanós que va donar el viatge a Itàlia de Goethe són aquestes Elegies romanes, un veritable punt d’inflexió en la seva obra poètica. Manllevant la forma mètrica més freqüent en els mestres llatins de l’amor —als quals pren com a model—, el geni alemany ens va llegar aquest bell recull en què, amb Roma com a delitós i acollidor refugi, es lliura a l’eros i reivindica la manera d’estimar dels antics amb una voluptuositat erudita (l’art hi és tothora present), fins i tot amb una certa lascívia, almenys segons el parer de Schiller. De fet, Amor mateix, com llegim a l’elegia XIII, segueix el poeta en el seu viatge per poder-lo complaure, i segur que el devia complaure tant com Goethe ens complau a nosaltres gràcies a l’esplèndida traducció de Feliu Formosa.

«Les Elegies romanes són una delícia de llibre. Al capdavall, tota aquella història d’amor acaba en tristesa: “Em disgusta a la nit jeure tot sol al llit”. Però ha acomplert la seva comesa amb escreix: donar-nos un llibre memorable, immortal.»             Jordi Llavina, El Punt/Avui

Els teixidors

14.00 978-84-16948-53-6

Poques vegades una obra literària ha respirat tanta veritat com Els teixidors. Basant-se en les revoltes que van tenir lloc l’any 1844 a Silèsia, on els treballadors del tèxtil malvivien en pèssimes condicions sotmesos al despotisme i l’arbitrarietat dels amos —com també passava aleshores a casa nostra—, Hauptmann escriu el primer drama en què una massa insurgida s’erigeix en protagonista. Potser mai no s’han descrit amb tanta precisió com en aquesta peça, considerada un dels moments culminants i no superats del teatre europeu, les perennes injustícies socials, els sofriments de la misèria extrema o la intrepidesa que la fam i la necessitat poden arribar a suscitar en els més desesperats.

El meu piano blau

13.00 978-84-16948-12-3

Publicat a Jerusalem menys de dos anys abans de la mort de l’autora, El meu piano blau es pot considerar el testament poètic d’Else Lasker-Schüler. Una vida bohèmia força enrevessada en amors, la dificultosa conjuntura de l’exili —el 1938 el règim nazi la va privar de la nacionalitat alemanya—, la pèrdua d’amics i familiars, i, principalment, la mort per tuberculosi del seu únic fill quan només tenia vint-i-vuit anys, contrasten amb el poder il·limitat de l’esperança en aquests poemes extraordinaris, que es poden comptar, sens dubte, entre els més bells i colpidors que ens va deixar el segle passat.

«Els seus poemes ens inunden de nostàlgia mentre es trenen amb la història de la cultura i les tradicions jueves del centre del continent. No se’l perdin.»
David Castillo, El Punt/Avui