D’ací i d’allà

L’any 1956, el poeta Dimitris Doukaris, amic de Ritsos, va anar a la casa atenesa de la poetessa Melissanthi per expressar-li el condol per la mort del seu marit. Quan va arribar l’hora del comiat, la dona li va dir que l’acompanyaria fins al cap del carrer. I després un tros més, i un altre, fins que van arribar a casa d’ell. Després ella se’n va tornar. El carrer feia pujada. Quan va arribar al capdamunt del turó, la seva silueta vestida de dol es va retallar contra la lluna plena que naixia. Aquesta senzilla anècdota que Doukaris explicà al seu amic va donar peu a aquest monòleg poètic, un dels més bells que s’hagin escrit mai.

«Fa goig llegir un poeta gran, però quan ens arriba en una traducció d’aquesta categoria, el plaer es multiplica fins a l’extrem en què el dolor que expressa s’atenua. La casa esquerdada de què parla Ritsos és un monument a la bellesa.»
David Castillo, El Punt / Avui

«En la Grècia actual de vagues generals i famílies arruïnades, quants grecs no deuen buscar refugi en Iannis Ritsos?»
Ignasi Aragay, Ara

«Una injecció de pathos que fa parlar el silenci.»
Anna Carreras, Time Out