De cor a pensa

No podem copsar del tot la figura de Pompeu Gener sense l’humor, un tret que domina bona part dels seus escrits. Influït pel cercle dels «hidròpates» francesos, els quals va conèixer a París, Gener en va manllevar la hilaritat i la mateixa forma del monòleg per escriure els divertidíssims textos que s’apleguen en aquest volum. El fet de demanar explicacions quan ningú no les vol donar, els maldecaps que pot arribar a provocar una parentela massa nombrosa, una detallada descripció del cel feta de primera mà pel diable, els desastres que el maleït progrés ocasiona o la creació d’una república federal en el cel, a fi de destronar el Pare Etern perquè és massa vell, són, entre moltes altres, algunes de les genialitats del gran Peius que podeu llegir en aquest llibre admirable.

Amb una gran capacitat de penetració psicològica, una prosa depurada i un esforç de síntesi considerable, l’autor s’endinsa en les cavil·lacions de Maurici Pomerola, que rep una carta anunciant la mort, en plena jovenesa, de la noia de qui havia estat enamorat. Impel·lit a rememorar el passat i aclarir els seus sentiments durant la vetlla de la difunta, el protagonista arriba a una conclusió d’allò més inesperada. Autèntica fita a casa nostra de la modalitat narrativa que Guillem Díaz-Plaja designà com a «novel·les d’una jornada», a l’estil de les de Zweig, Woolf o Swinnerton, aquesta amena narració és una peça ineludible per a la comprensió del mapa novel·lístic de preguerra i un testimoni de la modernitat literària de la Catalunya republicana.

«Qui sóc és la gran pregunta filosòfica, existencial, que com un subtil fil de plata travessa les pàgines d’Una nit, sens dubte una de les millors novel·les de Domènec Guansé.»
Teresa Costa-Gramunt, Núvol

«Una nit és, sens dubte, un relat intens, complex i intel·ligent sobre els sotracs de l’ànima humana i els abismes insondables del jo.»
Maria Dasca, El País

Fes memòria, Bel és un testimoni impressionant dels Fets d’Octubre del 1934 a partir dels esdeveniments públics de més relleu i dels fets quotidians de les classes treballadores, que constitueixen les veritables protagonistes de l’obra. Com tothom sap, la pugna entre el govern català i l’espanyol va provocar una gran tensió, amb aldarulls i fins i tot pèrdues humanes, i va desembocar en la suspensió de l’autonomia, l’anul·lació de l’Estatut i la detenció del president Companys i dels seus consellers (entre molts altres represaliats), que foren sotmesos a consells de guerra sumaríssims. Cinquanta anys després de rebre el premi Sant Jordi, aquesta novel·la excepcional és d’una actualitat esfereïdora.

Cap escriptor català no ha retratat mai com Ruyra les pors, els desitjos, els malsons, ni ha donat tanta força a les mirades: el llambrec fugaç i decisiu de l’enamorament; l’esguard colpidor de la pobresa; la mirada d’espant que els gironins adrecen al cel quan s’acosta la fi del món; els ulls penetrants d’en Jeroni Baltrons, que li permeten desemmascarar les interioritats més pregones de les ànimes humanes; i, naturalment, en el relat que dóna nom al llibre, la il·lusió de l’aventura que compartim amb en Ramon, en Lluís i en Xaneta quan munten una parada per caçar ocells al cor de la nit i han de plantar cara al despietat Llambregues. Per això, i per moltes coses més que hi descobrireu, La parada continua sent un dels llibres cabdals de la tradició narrativa catalana.

«Ruyra, llegit avui, és un esclat cromàtic, un festí verbal que mereix una parada i fonda!»
Màrius Serra

«Llegir-lo és una festa, anar de vacances a un país exòtic i adonar-te que no t’has mogut de casa, que aquell país és el teu en un altre temps, en la teva llengua però amb una altra textura.»
Màrius Serra, La Vanguardia

«En aquests moments de literatura neorural i de compromís amb la natura, el seu estil és, de nou, una guia perfecta per endinsar-nos per una obra complexa i plena de matisos.»
David Castillo, El Punt/Avui

«Una societat amb una mínima consciència i autoestima celebraria i esgotaria la reedició d’aquest llibre. Afinat, imaginatiu i precís en la comparació i la metàfora, Ruyra és la felicitat d’un idioma.»
Toni Sala, Núvol

«Perquè Ruyra és un clàssic de totes passades. Rellegir-lo és sempre un plaer: relats emocionants, plens de sensacions d’aventura, de por, d’il·lusió, amb una vivacitat extraordinària i un talent excepcional en la descripció i en els diàlegs.»
Xavier Dilla, El País

«Una peça magistral de la narrativa curta catalana.»
Xavier Pla, El Temps

Començat a compondre en el moment àlgid de la carrera artística de l’autor, el Poema del bosc, considerat el millor representant del prerafaelitisme literari a casa nostra, és un pletòric i ambiciós cant èpic a la natura com a espai de transcendència que l’home d’avui ha oblidat per complet. El bosc, sempre inabastable per més que el vulguem dominar, és un indret mític, misteriós, fascinant; el bosc és ple de goges, de sirenes, d’ondines, d’herois; el bosc, en definitiva, amb tota la seva puixança, és com una religió que recorre els cants d’aquest poema excels a fi que la poesia moderna, massa allunyada dels valors primigenis, retorni a la natura i a la vida.

«Riquer retrata el paradís.»
David Castillo, El Punt/Avui

«El Poema del bosc, d’Alexandre de Riquer, és un dels més excel·lents poemes modernistes que s’han escrit a casa nostra. I és tan visionari i tan contemporani als nostres dies que fa feredat.»
Teresa Costa-Gramunt, Núvol

Considerada la novel·la per antonomàsia de les cosidores, Maria Glòria retrata, per mitjà de l’experiència vital i amorosa de la protagonista, les duríssimes condicions laborals, la incertesa permanent i les greus dificultats de subsistència de les noies que, en el seu domicili, cosien per a altri al començament del segle XX. Però Barcelona era en aquells anys —igual que ara— una ciutat de nombrosos contrastos, i, al costat de les estretors de molta gent, hi havia també una gran profusió de luxe desmesurat, balafiament i disbauxa, que, com denuncia l’excepcional relat No sempre la culpa és d’ella, entusiasmava alguns homes acomodats, encara que les seves esposes haguessin de dedicar-se a feines no gaire púdiques…

Ombres entre tenebres és el primer llibre en llengua catalana que novel·la la retirada i les vivències llastimoses dels fugitius republicans als camps de concentració francesos, on milers de catalans van haver de sobreviure en condicions infrahumanes després de la desfeta del 1939. Constitueix un document impagable de la història contemporània, atès que l’autor va compartir durant més d’un any les adversitats i els horrors que posa en boca dels protagonistes. Homenatge a l’èxode dels més desvalguts, als homes i les dones que ho deixaren tot enrere per salvar la vida, esdevé, en paraules de Domènec Guansé, «una recusació i una punyent denúncia de l’esperit feixistoide o de tolerància i simpatia imbècil amb el feixisme que bestialitza tot el que toca».

«L’avantatge d’aquesta novel·la respecte d’altres obres escrites a cop calent és que la focalització se centra en el poble ras sense contactes internacionals ni possibles per escapar de l’ensulsiada; la gent de carrer que la supremacia vencedora del cop d’estat sanguinari va expatriar aleshores i que la seva herència violentadora actual ha esborrat de la història, com si la població catalana d’extracció treballadora hagués estat definitivament anorreada per l’exili o en els camps d’extermini del mateix extracte ideològic que manté aquella supremacia nacionalista espanyola que encara corre.»
Xavier Coromina, El Punt / Avui

«Està molt ben escrita i és sublim si ens la mirem com el testimoniatge d’un temps i d’uns fets que mai no haurien d’haver passat, que mai no podem oblidar i que mai no hauríem de tornar a viure.»
Daniel P. Grau, La Veu dels Llibres

Paisatges evocadors, poblacions heterogènies, mites antiquíssims i moltes altres delícies conformen les impressions que ens ofereix Lluís Nicolau d’Olwer arran d’un viatge que va fer per la Mediterrània seguint la petja dels catalans en el període més insigne de la nostra història. Tant a la Tunísia de Ramon Llull i Anselm Turmeda com a la Malta dels Grans Mestres que parlaven la nostra llengua i a la mil·lenària Sicília ens acompanyen ombres amigues. Les teniu força més a prop del que creieu —tot i que alguns fan mans i mànigues per oblidar-les— en aquest llibre esplèndid, que, segons Domènec Guansé, és un dels «més verament mediterranis, més evocadors i més exactes que s’han escrit a les vores del mar llatí».

«Recuperat el mític periple de Lluís Nicolau d’Olwer a la recerca de les arrels catalanes.»
Ignasi Aragay, Ara

«Nicolau captura per la netedat de la seva prosa. L’origen periodístic i la brevetat no priven El pont de la mar blava d’assolir una profunditat i un rigor assequibles que fan pensar en una obra de referència com El Danubi, de Claudio Magris. Un llibre bell, commovedor i molt actual.»
Xavier Dilla, El País

«Escrits de forma tan culta com amena, els articles recollits per capítols a El pont de la mar blava són una festa per a la sensibilitat i la intel·ligència.»
Teresa Costa-Gramunt, Núvol