Ritsos, Iannis

Iannis Ritsos (Monembassià, 1909 – Atenes, 1990) és considerat un dels millors poetes grecs del segle xx. La seva militància comunista li va donar una projecció excessiva i esbiaixada fins al 1989, i un esborrament exagerat després d’aquesta data. Afortunadament, la meravella de llegir-lo ha anat corregint aquestes interpretacions extremes. La crítica suggereix que la seva obra mestra és el magne volum intitulat Quarta dimensió, que, publicat en la seva versió definitiva el 1978, recull els disset monòlegs poètics que va escriure, entre els quals cal destacar «La sonata del clar de lluna», «Agamèmnon», «Persèfone», «Fedra» o «Ismene». Ara el presentem íntegrament per primer cop en català.

Títols de l’autor

Quarta dimensió

35.00 978-84-19908-06-3

Mestre immillorable a l’hora de modernitzar la tradició i, a través dels personatges del mite, mostrar-nos la incertesa i la vacuïtat de les accions humanes, Iannis Ritsos ens ofereix en aquest llibre de llibres la seva particular visió del món. Com afirma el professor Marcos en la introducció del volum, «en lloc de dirigir la vista cap al futur, el poeta gira els ulls vers el passat, mira cap a la seva terra d’origen i torna a la vida els personatges mítics instal·lant-los en un paisatge híbrid on conviuen els elms i les màscares daurades dels guerrers aqueus i troians amb els vulgars autobusos contemporanis de turistes estrangers». Aquesta és la quarta dimensió, on conflueixen totes les èpoques de la cultura grega, i que ens permet descobrir una de les obres més belles i singulars del segle xx.

Persèfone / Àiax / Filoctetes

17.00 978-84-943844-3-1

¿I si Persèfone no va ser raptada per Hades, sinó que s’hi va lliurar sense oposar resistència, captivada per la virilitat del déu i desitjosa —lluny d’aquest món nostre tan tèrbol— de la llibertat que atorguen les ombres? ¿I si Àiax, el gran heroi, s’hagués plantejat la inutilitat dels combats, sabedor que cap victòria ni cap derrota no és nostra i que els honors no valen res? ¿I si Neoptòlem, el fill d’Aquil·les, ja s’hagués preguntat per què els homes són menats com xais a les guerres pels interessos dels altres? En aquest llibre, Ritsos esdevé un mestre insuperable a l’hora de modernitzar la tradició i, a través dels personatges del mite, fer-nos veure la incertesa i la vacuïtat de les accions humanes.

Els Atrides

17.00 978-84-92405-75-6

Micenes és avui un munt de pedres que visiten un sens fi de turistes, i el pas inexorable del temps gairebé ha esborrat el record dels palaus formidables, de la nissaga reial dels Atrides, de la glòria i la prosperitat d’antany. Només el geni de Ritsos pot aprofundir, gràcies a la literatura, en aquest record: una Electra vetusta i decrèpita que es passeja pels replecs de la memòria, Orestes arrossegat indefectiblement per un destí de venjança i el revellit Agamèmnon, que, tot just tornat de Troia, està a punt de ser degollat per la seva dona, ens fan descobrir d’una manera absolutament colpidora la vanitat de tot plegat.

«El lector hi descobrirà un verb que flueix amb una potència extraordinària, que s’enfronta als grans interrogants de la vida en una tradició, com és la grega, carregada d’història, de sentit.»
Damià Alou, Ara

La sonata del clar de lluna

10.00 978-84-92405-53-4

L’any 1956, el poeta Dimitris Doukaris, amic de Ritsos, va anar a la casa atenesa de la poetessa Melissanthi per expressar-li el condol per la mort del seu marit. Quan va arribar l’hora del comiat, la dona li va dir que l’acompanyaria fins al cap del carrer. I després un tros més, i un altre, fins que van arribar a casa d’ell. Després ella se’n va tornar. El carrer feia pujada. Quan va arribar al capdamunt del turó, la seva silueta vestida de dol es va retallar contra la lluna plena que naixia. Aquesta senzilla anècdota que Doukaris explicà al seu amic va donar peu a aquest monòleg poètic, un dels més bells que s’hagin escrit mai.

«Fa goig llegir un poeta gran, però quan ens arriba en una traducció d’aquesta categoria, el plaer es multiplica fins a l’extrem en què el dolor que expressa s’atenua. La casa esquerdada de què parla Ritsos és un monument a la bellesa.»
David Castillo, El Punt / Avui

«En la Grècia actual de vagues generals i famílies arruïnades, quants grecs no deuen buscar refugi en Iannis Ritsos?»
Ignasi Aragay, Ara

«Una injecció de pathos que fa parlar el silenci.»
Anna Carreras, Time Out