Teresa o la vida amorosa d’una dona

Molt diferent, per l’estil i pel contingut, de les obres que va publicar abans de la guerra civil, aquest llibre es pot considerar el testament vital i literari de Josep Pous i Pagès. Les narracions que s’hi apleguen, escrites a l’exili francès i molt influïdes pels Pensaments de Pascal, són una magnífica descripció de la misèria i la grandesa de la condició humana: la tràgica soledat de l’expatriat, les angúnies de viure una guerra rere l’altra, l’angoixa existencial del vagabund, però també els agradables records de la infantesa, l’esplendor del paisatge, la joia de la música o la bonhomia de la gent donen a aquestes pàgines una bellesa poètica realment admirable.

«Pous i Pagès mostra la seva cara més romàntica i transcendent, sempre amb l’ideal d’una Catalunya civilitzada. Des del seu present tràgic, idealitza el passat per no perdre l’esperança en el futur.»
Ignasi Aragay, Ara

Prohibits per la censura del règim, aquests dos relats tan colpidors com excepcionals, escrits als anys quaranta, demostren innegablement que Cèlia Suñol ha de ser considerada una de les escriptores catalanes més interessants del segle XX. La història d’una adolescent que, pels tombs de la vida, es veu obligada a treballar en un bar portuari que condensa el clima malsà d’una època de privacions, brutalitat i explotació, en El bar, o les cruels vicissituds d’un immigrant en el barraquisme de la postguerra, a El Nadal d’en Pablo Nogales, s’anticipen a la literatura sobre «els altres catalans» i ens ofereixen sense concessions la dura realitat de la Barcelona que el franquisme volia amagar.

«Està molt bé llegir Paul Morand o Jean Genet, però si autors com Cèlia Suñol i tants d’altres que van ser invisibilitzats pel franquisme haguessin pogut explicar la Barcelona dels anys 40 i 50, quin retrat més fidedigne n’hauríem tingut!»
Marina Espasa, Ara

«És una bona nova que ara els puguem llegir. Cèlia Suñol és una escriptora detallista, sensible, d’intel·ligència incisiva i amb un bon domini del llenguatge, una mestra d’escriptura.»
Teresa Costa-Gramunt, Eix Diari

«El bar no és només una obra de denúncia escrita amb bones intencions, sinó una novel·la curta d’una força extraordinària, amb una trama ben sòlida, i uns personatges i unes imatges fantàstiques. Una novel·la que calia, imperativament, recuperar.»
Gustau Nerín, El Nacional

«Justa recuperació de Cèlia Suñol per a la literatura catalana.»
Lluís Bonada, El Temps

«Suñol ens faltava.»
Julià Guillamon, La Vanguardia

Defugint el localisme que havia caracteritzat durant segles la literatura algueresa, la poesia de Rafael Caria és compromís, és passió, és arrelament a la terra i retrobament de la pàtria comuna —sempre amb la mar omnipresent—, però alhora és consciència per una llengua que cal defensar i preocupació per una societat abaltida que aboca el poeta «al llindar de l’esperança, entre la realitat i la memòria, entre els mots que es perden i els que imposa, sense que hom faci resistència, el nostre temps». Aquest volum inclou un CD amb vint-i-tres cançons, musicades per Matilde Salvador i Manuel Garcia Morante, i interpretades per la soprano Eulàlia Ara, acompanyada al piano per Tània Parra.

Segon recull de Bartra, escrit entre França, la República Dominicana, Mèxic i els Estats Units, L’evangeli del vent és el llibre més desconegut del poeta, tot i que constitueix una baula fonamental de la seva producció poètica. Hi resseguim el periple vital d’un home angoixat pels records de la guerra, desconcertat per la incertesa del futur i encoratjat per un present trepidant i prometedor. Víctima d’un món trasbalsat, el poeta lluita obstinadament per trobar el seu lloc i confirmar la seva veu, i desplega en aquest llibre majestuós, per primer cop, totes les possibilitats artístiques del que havia de ser la seva obra futura. Plenament vigent, L’evangeli del vent ens permet descobrir la fita inicial d’una rica trajectòria que marcà la tradició catalana.

No podem copsar del tot la figura de Pompeu Gener sense l’humor, un tret que domina bona part dels seus escrits. Influït pel cercle dels «hidròpates» francesos, els quals va conèixer a París, Gener en va manllevar la hilaritat i la mateixa forma del monòleg per escriure els divertidíssims textos que s’apleguen en aquest volum. El fet de demanar explicacions quan ningú no les vol donar, els maldecaps que pot arribar a provocar una parentela massa nombrosa, una detallada descripció del cel feta de primera mà pel diable, els desastres que el maleït progrés ocasiona o la creació d’una república federal en el cel, a fi de destronar el Pare Etern perquè és massa vell, són, entre moltes altres, algunes de les genialitats del gran Peius que podeu llegir en aquest llibre admirable.

Primer recull de Bartra publicat després de l’èxode republicà, L’arbre de foc és el fruit ufanós d’una etapa vital i intel·lectual absolutament decisiva. Les vivències agredolces de la guerra, la desolació i la melangia pel país esmicolat, però també l’esperança, l’amor i la solidaritat entre els companys, recorren aquest llibre per fer-ne una peça d’orfebreria amb un gavadal de joies, com ara els primers poemes de guerra que podem considerar totalment moderns a casa nostra. Massa inadvertit a causa dels atzars de la història, aquest poemari és una de les obres més belles i enriquidores de la lírica catalana.

«En la gran història del segle XX hi ha hagut massa guerres, massa morts, massa exilis, massa fils trencats. Publicacions com L’arbre de foc han de contribuir a cosir els estrips.»
Teresa Costa-Gramunt, Núvol

«El llibre que va obrir una nova via a la poesia catalana.»
Josep Massot, La Vanguardia

«Amb les seves indiscutibles virtuts formals, quant a riquesa lèxica, maneig de metàfores potents, varietat mètrica i sentit del ritme —pocs poetes tenim tan aptes per al lluïment dels rapsodes—, sembla que Bartra pot començar a obtenir el reconeixement que mereix.»
Manuel Castaño, El País

«En tancar el llibre, el lector no resta indiferent davant d’una de les publicacions poètiques més importants dels darrers temps.»
Vicenç Llorca, Serra d’Or

Una noia i un soldat és la primera novel·la que Teresa Pàmies va acabar a Barcelona, el 1972, quan acabava de tornar d’un exili que s’havia allargat més de trenta anys. Va topar de ple amb la censura franquista, que va prohibir-ne taxativament la publicació. Protagonitzada per una «noia» marxista (amb molts punts en comú amb l’autora) i un «soldat» republicà, aborda sense concessions l’experiència de la guerra des de dues perspectives diferents i per mitjà de dues veus contrastades, enmig d’una trama amorosa intrigant i corprenedora. Fins ara inèdita, aquesta «novel·la de la guerra civil» —com podem llegir en el subtítol de l’obra— surt a llum cinquanta anys després que la censura l’hagués interceptada.

La monotonia de la Castellassa, un casalot sòrdid i isolat on viuen una mare i un fill que no hi és tot, anomenat Hipòlit —i que s’assembla en molts aspectes al Manelic de Terra baixa—, es veu sotragada per l’aparició de dues dones, donya Leocàdia i Rosa de Lima, que hi resten un quant temps per un motiu ben peremptori. Anys després, en plena Setmana Tràgica, el fill de l’Hipòlit pren part en el saqueig i la crema de convents a Barcelona, però el seu furor inicial esdevé commiseració i generositat davant d’una descoberta d’allò més inesperada, la qual aboca el lector a un desenllaç pertorbador que, com el dels dos relats que s’inclouen també en aquest volum, és digne del més gran dels nostres dramaturgs.