L’aire daurat / Com un núvol lleuger

«Escriba otra novela menos cargada de especias y yo le prometo editarla…» Amb aquests mots Puig i Ferreter rebutjava publicar aquesta «novel·la de mals costums», retrat viu dels baixos fons de la Barcelona de l’any 1910, en especial del Districte Cinquè. Lloada per Rafael Tasis com una de les primeres obres de qualitat —amb la Vida privada de Sagarra— d’ocupar-se dels barris innobles de la ciutat, aquest debut novel·lístic de Josep Maria Francès va ser rebut amb recel per alguns, que li retreien els «quadres atrevits i irreals» i unes «innecessàries faltes al bon gust». Però justament això és el que dota aquest llibre singular d’un sabor que el lector contemporani, sens dubte, sabrà apreciar.

Considerada la novel·la per antonomàsia de les cosidores, Maria Glòria retrata, per mitjà de l’experiència vital i amorosa de la protagonista, les duríssimes condicions laborals, la incertesa permanent i les greus dificultats de subsistència de les noies que, en el seu domicili, cosien per a altri al començament del segle XX. Però Barcelona era en aquells anys —igual que ara— una ciutat de nombrosos contrastos, i, al costat de les estretors de molta gent, hi havia també una gran profusió de luxe desmesurat, balafiament i disbauxa, que, com denuncia l’excepcional relat No sempre la culpa és d’ella, entusiasmava alguns homes acomodats, encara que les seves esposes haguessin de dedicar-se a feines no gaire púdiques…

Retrats de l’exili aplega els articles que Domènec Guansé, després de l’ensulsiada del 1939, va publicar a les revistes de la diàspora sobre alguns dels noms més destacats de la intel·lectualitat catalana, com ara Josep Carner, Víctor Català, Pompeu Fabra, Isidre Nonell, Carles Riba, Josep Maria de Sagarra, Francesc Trabal, Jaume Vicens i Vives o Margarida Xirgu, entre molts d’altres. Aquest llibre recupera les peces periodístiques originals, escrites a l’exili, i constitueix, doncs, un autèntic diccionari de les autoritats representatives de la cultura catalana en la seva primera versió, fins ara inèdita.

«Ja és hora de reivindicar seriosament aquest rei exiliat de les lletres catalanes que va demostrar tenir una intel·ligència preclara, no només pel fet d’escriure una prosa magnífica, suggeridora i culta, sinó també per saber reivindicar aquells homes de cultura l’aportació dels quals segueix solidificant l’autèntic sentit dels nostres dies.»
Joaquim Armengol, Ara

Cap escriptor català no ha retratat mai com Ruyra les pors, els desitjos, els malsons, ni ha donat tanta força a les mirades: el llambrec fugaç i decisiu de l’enamorament; l’esguard colpidor de la pobresa; la mirada d’espant que els gironins adrecen al cel quan s’acosta la fi del món; els ulls penetrants d’en Jeroni Baltrons, que li permeten desemmascarar les interioritats més pregones de les ànimes humanes; i, naturalment, en el relat que dóna nom al llibre, la il·lusió de l’aventura que compartim amb en Ramon, en Lluís i en Xaneta quan munten una parada per caçar ocells al cor de la nit i han de plantar cara al despietat Llambregues. Per això, i per moltes coses més que hi descobrireu, La parada continua sent un dels llibres cabdals de la tradició narrativa catalana.

«Ruyra, llegit avui, és un esclat cromàtic, un festí verbal que mereix una parada i fonda!»
Màrius Serra

«Llegir-lo és una festa, anar de vacances a un país exòtic i adonar-te que no t’has mogut de casa, que aquell país és el teu en un altre temps, en la teva llengua però amb una altra textura.»
Màrius Serra, La Vanguardia

«En aquests moments de literatura neorural i de compromís amb la natura, el seu estil és, de nou, una guia perfecta per endinsar-nos per una obra complexa i plena de matisos.»
David Castillo, El Punt/Avui

«Una societat amb una mínima consciència i autoestima celebraria i esgotaria la reedició d’aquest llibre. Afinat, imaginatiu i precís en la comparació i la metàfora, Ruyra és la felicitat d’un idioma.»
Toni Sala, Núvol

«Perquè Ruyra és un clàssic de totes passades. Rellegir-lo és sempre un plaer: relats emocionants, plens de sensacions d’aventura, de por, d’il·lusió, amb una vivacitat extraordinària i un talent excepcional en la descripció i en els diàlegs.»
Xavier Dilla, El País

«Una peça magistral de la narrativa curta catalana.»
Xavier Pla, El Temps

En una carta adreçada a Rusiñol arran de l’èxit de l’estrena del seu primer monòleg, el crític Josep Yxart l’exhortava: «Treballa força, envia alguna cosa grossa, atrevida, espontània i que faci escruixir». I les peces posteriors van demostrar que l’escriptor seguí aquest consell al peu de la lletra: un caçador que l’únic que mata és el temps, una enginyosa màquina que posarà fi a la fam mundial repartint escudella o una minyona que es vol suïcidar a còpia de beure Anís del Mono són alguns dels mítics episodis amb què el monòleg va atènyer al nostre país la modernitat escènica i literària.

«Llegides avui, aquestes petites perles tenen la gràcia de construir un microcosmos que barreja grosso modo el costumisme i la modernitat.»
Francesc Foguet i Boreu, El País

«És molt divertit i a l’època omplia els teatres amb les estrenes dels seus monòlegs.»
Martí Sales, Time Out

Primer recull de Bartra publicat després de l’èxode republicà, L’arbre de foc és el fruit ufanós d’una etapa vital i intel·lectual absolutament decisiva. Les vivències agredolces de la guerra, la desolació i la melangia pel país esmicolat, però també l’esperança, l’amor i la solidaritat entre els companys, recorren aquest llibre per fer-ne una peça d’orfebreria amb un gavadal de joies, com ara els primers poemes de guerra que podem considerar totalment moderns a casa nostra. Massa inadvertit a causa dels atzars de la història, aquest poemari és una de les obres més belles i enriquidores de la lírica catalana.

«En la gran història del segle XX hi ha hagut massa guerres, massa morts, massa exilis, massa fils trencats. Publicacions com L’arbre de foc han de contribuir a cosir els estrips.»
Teresa Costa-Gramunt, Núvol

«El llibre que va obrir una nova via a la poesia catalana.»
Josep Massot, La Vanguardia

«Amb les seves indiscutibles virtuts formals, quant a riquesa lèxica, maneig de metàfores potents, varietat mètrica i sentit del ritme —pocs poetes tenim tan aptes per al lluïment dels rapsodes—, sembla que Bartra pot començar a obtenir el reconeixement que mereix.»
Manuel Castaño, El País

«En tancar el llibre, el lector no resta indiferent davant d’una de les publicacions poètiques més importants dels darrers temps.»
Vicenç Llorca, Serra d’Or

De Barcelona a l’Havana… passant per Darnius (1942) va ser un dels primers llibres publicats en català a Mèxic i un testimoni directe de l’èxode del 1939. El volum narra, en primera persona i a través de disset cròniques, el periple d’exili de Josep M. Poblet des que va marxar de Barcelona fins que va arribar a Cuba, a primers de juliol del 1939. L’autor posa de manifest, en un to afable i bonhomiós, el xoc que li va suposar el Nou Món, en contraposició amb la Catalunya d’abans de la guerra, però sense perdre mai l’optimisme, i amb la defensa de la llengua i la cultura catalanes com a divisa personal. Aquest llibre és indubtablement un document literari de gran valor històric que restitueix una veu heterodoxa i singular entre els diversos testimonis que posseïm de la diàspora catalana.

«Poblet es mostra, en aquestes pàgines acolorides i saboroses, com un home resolt a aprofitar al màxim el que li arribi d’una experiència que no desitjava, però que no pot defugir. Aquesta em sembla que és la gràcia principal d’aquest aplec de disset cròniques que abasten des de la fugida del país fins a l’arribada i establiment a Cuba.»
Jordi Llavina, La República

Una jove és obligada a prendre l’hàbit pel seu pare, ric i devot, que vol impedir que la noia es casi amb el seu cosí perquè és de la «raça dels lliberals». Per evitar el triomf de l’amor i apropiar-se el dot de la novícia, el mossèn i l’abadessa del convent l’enterren en vida, però ella és rescatada casualment per un veí prompte a satisfer els antulls de la seva dona prenyada… Aquesta obra, que es fa ressò d’una de les llegendes urbanes més truculentes de la Barcelona vuitcentista, va significar l’èxit més esclatant de l’autor. Potser la seva influència sobre les masses explica que, anys més tard, els revoltats de la Setmana Tràgica, en comptes d’ocupar llocs estratègics, s’atardessin desenterrant les monges dels monestirs que havien incendiat.

«L’obra més polèmica del teatre català. La reedició del drama de Jaume Piquet permet recuperar la figura, oblidada, d’un dels grans homes del teatre català del segle XIX, i un dels més influents en la societat del seu temps.»
Lluís Bonada, El Temps