La monja enterrada en vida

La suggestió, la subtilitat, l’emoció tàcita, el misteri, la tendresa, l’encís per les menuderies, la sensibilitat excepcional pels matisos delicats del paisatge… No hi ha prou mots per expressar l’excelsitud de la poesia xinesa. Com deixà escrit Marià Manent en el pròleg a L’aire daurat, «la lírica xinesa revela, al fons de les seves peculiaritats pròpies, la unitat bàsica de l’esperit humà. S’hi troben aquells sentiments elementals que han servit sempre de primera matèria a l’alquímia poètica». I tenia tota la raó, com podreu comprovar quan obriu aquest llibre disposats a deixar-vos endur per la bellesa de les coses senzilles.

«El volum és una delícia, perquè compila les aproximacions del gran Manent a la poesia clàssica xinesa, amb un amor subtil i que es reflecteix als nostres ulls com una porcellana neta.»
David Castillo, El Punt/Avui

«Un goig rotund de llibre!»
Jordi Llavina, Segre

«A la bella finor dels seus versos, cal afegir-hi un saber fer extraordinari en l’art de la traducció, de manera que les seves versions de poesia xinesa esdevenen unes interpretacions excel·lents davant les quals el lector queda trasbalsat.»
Vicenç Llorca, Serra d’Or

De Barcelona a l’Havana… passant per Darnius (1942) va ser un dels primers llibres publicats en català a Mèxic i un testimoni directe de l’èxode del 1939. El volum narra, en primera persona i a través de disset cròniques, el periple d’exili de Josep M. Poblet des que va marxar de Barcelona fins que va arribar a Cuba, a primers de juliol del 1939. L’autor posa de manifest, en un to afable i bonhomiós, el xoc que li va suposar el Nou Món, en contraposició amb la Catalunya d’abans de la guerra, però sense perdre mai l’optimisme, i amb la defensa de la llengua i la cultura catalanes com a divisa personal. Aquest llibre és indubtablement un document literari de gran valor històric que restitueix una veu heterodoxa i singular entre els diversos testimonis que posseïm de la diàspora catalana.

«Poblet es mostra, en aquestes pàgines acolorides i saboroses, com un home resolt a aprofitar al màxim el que li arribi d’una experiència que no desitjava, però que no pot defugir. Aquesta em sembla que és la gràcia principal d’aquest aplec de disset cròniques que abasten des de la fugida del país fins a l’arribada i establiment a Cuba.»
Jordi Llavina, La República

Amb una gran capacitat de penetració psicològica, una prosa depurada i un esforç de síntesi considerable, l’autor s’endinsa en les cavil·lacions de Maurici Pomerola, que rep una carta anunciant la mort, en plena jovenesa, de la noia de qui havia estat enamorat. Impel·lit a rememorar el passat i aclarir els seus sentiments durant la vetlla de la difunta, el protagonista arriba a una conclusió d’allò més inesperada. Autèntica fita a casa nostra de la modalitat narrativa que Guillem Díaz-Plaja designà com a «novel·les d’una jornada», a l’estil de les de Zweig, Woolf o Swinnerton, aquesta amena narració és una peça ineludible per a la comprensió del mapa novel·lístic de preguerra i un testimoni de la modernitat literària de la Catalunya republicana.

«Qui sóc és la gran pregunta filosòfica, existencial, que com un subtil fil de plata travessa les pàgines d’Una nit, sens dubte una de les millors novel·les de Domènec Guansé.»
Teresa Costa-Gramunt, Núvol

«Una nit és, sens dubte, un relat intens, complex i intel·ligent sobre els sotracs de l’ànima humana i els abismes insondables del jo.»
Maria Dasca, El País

Una noia i un soldat és la primera novel·la que Teresa Pàmies va acabar a Barcelona, el 1972, quan acabava de tornar d’un exili que s’havia allargat més de trenta anys. Va topar de ple amb la censura franquista, que va prohibir-ne taxativament la publicació. Protagonitzada per una «noia» marxista (amb molts punts en comú amb l’autora) i un «soldat» republicà, aborda sense concessions l’experiència de la guerra des de dues perspectives diferents i per mitjà de dues veus contrastades, enmig d’una trama amorosa intrigant i corprenedora. Fins ara inèdita, aquesta «novel·la de la guerra civil» —com podem llegir en el subtítol de l’obra— surt a llum cinquanta anys després que la censura l’hagués interceptada.

Cap escriptor català no ha retratat mai com Ruyra les pors, els desitjos, els malsons, ni ha donat tanta força a les mirades: el llambrec fugaç i decisiu de l’enamorament; l’esguard colpidor de la pobresa; la mirada d’espant que els gironins adrecen al cel quan s’acosta la fi del món; els ulls penetrants d’en Jeroni Baltrons, que li permeten desemmascarar les interioritats més pregones de les ànimes humanes; i, naturalment, en el relat que dóna nom al llibre, la il·lusió de l’aventura que compartim amb en Ramon, en Lluís i en Xaneta quan munten una parada per caçar ocells al cor de la nit i han de plantar cara al despietat Llambregues. Per això, i per moltes coses més que hi descobrireu, La parada continua sent un dels llibres cabdals de la tradició narrativa catalana.

«Ruyra, llegit avui, és un esclat cromàtic, un festí verbal que mereix una parada i fonda!»
Màrius Serra

«Llegir-lo és una festa, anar de vacances a un país exòtic i adonar-te que no t’has mogut de casa, que aquell país és el teu en un altre temps, en la teva llengua però amb una altra textura.»
Màrius Serra, La Vanguardia

«En aquests moments de literatura neorural i de compromís amb la natura, el seu estil és, de nou, una guia perfecta per endinsar-nos per una obra complexa i plena de matisos.»
David Castillo, El Punt/Avui

«Una societat amb una mínima consciència i autoestima celebraria i esgotaria la reedició d’aquest llibre. Afinat, imaginatiu i precís en la comparació i la metàfora, Ruyra és la felicitat d’un idioma.»
Toni Sala, Núvol

«Perquè Ruyra és un clàssic de totes passades. Rellegir-lo és sempre un plaer: relats emocionants, plens de sensacions d’aventura, de por, d’il·lusió, amb una vivacitat extraordinària i un talent excepcional en la descripció i en els diàlegs.»
Xavier Dilla, El País

«Una peça magistral de la narrativa curta catalana.»
Xavier Pla, El Temps

En una carta adreçada a Rusiñol arran de l’èxit de l’estrena del seu primer monòleg, el crític Josep Yxart l’exhortava: «Treballa força, envia alguna cosa grossa, atrevida, espontània i que faci escruixir». I les peces posteriors van demostrar que l’escriptor seguí aquest consell al peu de la lletra: un caçador que l’únic que mata és el temps, una enginyosa màquina que posarà fi a la fam mundial repartint escudella o una minyona que es vol suïcidar a còpia de beure Anís del Mono són alguns dels mítics episodis amb què el monòleg va atènyer al nostre país la modernitat escènica i literària.

«Llegides avui, aquestes petites perles tenen la gràcia de construir un microcosmos que barreja grosso modo el costumisme i la modernitat.»
Francesc Foguet i Boreu, El País

«És molt divertit i a l’època omplia els teatres amb les estrenes dels seus monòlegs.»
Martí Sales, Time Out

«Escriba otra novela menos cargada de especias y yo le prometo editarla…» Amb aquests mots Puig i Ferreter rebutjava publicar aquesta «novel·la de mals costums», retrat viu dels baixos fons de la Barcelona de l’any 1910, en especial del Districte Cinquè. Lloada per Rafael Tasis com una de les primeres obres de qualitat —amb la Vida privada de Sagarra— d’ocupar-se dels barris innobles de la ciutat, aquest debut novel·lístic de Josep Maria Francès va ser rebut amb recel per alguns, que li retreien els «quadres atrevits i irreals» i unes «innecessàries faltes al bon gust». Però justament això és el que dota aquest llibre singular d’un sabor que el lector contemporani, sens dubte, sabrà apreciar.

Començat a compondre en el moment àlgid de la carrera artística de l’autor, el Poema del bosc, considerat el millor representant del prerafaelitisme literari a casa nostra, és un pletòric i ambiciós cant èpic a la natura com a espai de transcendència que l’home d’avui ha oblidat per complet. El bosc, sempre inabastable per més que el vulguem dominar, és un indret mític, misteriós, fascinant; el bosc és ple de goges, de sirenes, d’ondines, d’herois; el bosc, en definitiva, amb tota la seva puixança, és com una religió que recorre els cants d’aquest poema excels a fi que la poesia moderna, massa allunyada dels valors primigenis, retorni a la natura i a la vida.

«Riquer retrata el paradís.»
David Castillo, El Punt/Avui

«El Poema del bosc, d’Alexandre de Riquer, és un dels més excel·lents poemes modernistes que s’han escrit a casa nostra. I és tan visionari i tan contemporani als nostres dies que fa feredat.»
Teresa Costa-Gramunt, Núvol