Una nit

En forma de dietari i amb una prosa deliciosa, Hores angleses —publicat per primera vegada el 1938— narra les impressions de Ferran Soldevila durant la seva estada a la Gran Bretanya com a lecturer in Spanish a la Universitat de Liverpool. Fita indefugible de la prosa catalana contemporània, aquest llibre esdevingué un símbol del grau de maduresa assolida per la cultura catalana del primer terç del segle passat i es convertí en tot un referent per a diferents generacions d’intel·lectuals formades en la fosca nit del franquisme. La seva lectura, avui, a l’inici del segle XXI, ens permet constatar la seva plena vigència.

«Selecte com el te de les cinc.»
El País

«Un llibre que va contribuir a fixar la prosa dietarística catalana de manera determinant —a normalitzar-la, a banda d’enlairar-la al cim expressiu més alt— i que han fet seu molts lectors il·lustres.»
Lluís Bonada, El Temps

«En Soldevila conflueixen una ment preclara, una vida interessant i un relat solvent. Una reedició excel·lent.»
Carles Ribera, Presència

«Llegida a començament del segle XXI, Hores angleses suposa no únicament el gaudi de retrobar una peça massa oblidada de la baula cultural, sinó també la necessitat d’entroncar aquest present d’incertesa amb un passat lluminós, de “to europeu”, que encara ens pot donar moltes lliçons de futur.»
Francesc Foguet i Boreu, Llengua & Literatura

«Hores angleses presenta una forma literària plena d’harmonia i d’equilibri i és un exemple de l’alta qualitat que va arribar a aconseguir la prosa catalana de la dècada dels trenta.»
Enric Iborra, La Veu dels Llibres

No podem copsar del tot la figura de Pompeu Gener sense l’humor, un tret que domina bona part dels seus escrits. Influït pel cercle dels «hidròpates» francesos, els quals va conèixer a París, Gener en va manllevar la hilaritat i la mateixa forma del monòleg per escriure els divertidíssims textos que s’apleguen en aquest volum. El fet de demanar explicacions quan ningú no les vol donar, els maldecaps que pot arribar a provocar una parentela massa nombrosa, una detallada descripció del cel feta de primera mà pel diable, els desastres que el maleït progrés ocasiona o la creació d’una república federal en el cel, a fi de destronar el Pare Etern perquè és massa vell, són, entre moltes altres, algunes de les genialitats del gran Peius que podeu llegir en aquest llibre admirable.

Molt diferent, per l’estil i pel contingut, de les obres que va publicar abans de la guerra civil, aquest llibre es pot considerar el testament vital i literari de Josep Pous i Pagès. Les narracions que s’hi apleguen, escrites a l’exili francès i molt influïdes pels Pensaments de Pascal, són una magnífica descripció de la misèria i la grandesa de la condició humana: la tràgica soledat de l’expatriat, les angúnies de viure una guerra rere l’altra, l’angoixa existencial del vagabund, però també els agradables records de la infantesa, l’esplendor del paisatge, la joia de la música o la bonhomia de la gent donen a aquestes pàgines una bellesa poètica realment admirable.

«Pous i Pagès mostra la seva cara més romàntica i transcendent, sempre amb l’ideal d’una Catalunya civilitzada. Des del seu present tràgic, idealitza el passat per no perdre l’esperança en el futur.»
Ignasi Aragay, Ara

Una jove és obligada a prendre l’hàbit pel seu pare, ric i devot, que vol impedir que la noia es casi amb el seu cosí perquè és de la «raça dels lliberals». Per evitar el triomf de l’amor i apropiar-se el dot de la novícia, el mossèn i l’abadessa del convent l’enterren en vida, però ella és rescatada casualment per un veí prompte a satisfer els antulls de la seva dona prenyada… Aquesta obra, que es fa ressò d’una de les llegendes urbanes més truculentes de la Barcelona vuitcentista, va significar l’èxit més esclatant de l’autor. Potser la seva influència sobre les masses explica que, anys més tard, els revoltats de la Setmana Tràgica, en comptes d’ocupar llocs estratègics, s’atardessin desenterrant les monges dels monestirs que havien incendiat.

«L’obra més polèmica del teatre català. La reedició del drama de Jaume Piquet permet recuperar la figura, oblidada, d’un dels grans homes del teatre català del segle XIX, i un dels més influents en la societat del seu temps.»
Lluís Bonada, El Temps

Segon recull de Bartra, escrit entre França, la República Dominicana, Mèxic i els Estats Units, L’evangeli del vent és el llibre més desconegut del poeta, tot i que constitueix una baula fonamental de la seva producció poètica. Hi resseguim el periple vital d’un home angoixat pels records de la guerra, desconcertat per la incertesa del futur i encoratjat per un present trepidant i prometedor. Víctima d’un món trasbalsat, el poeta lluita obstinadament per trobar el seu lloc i confirmar la seva veu, i desplega en aquest llibre majestuós, per primer cop, totes les possibilitats artístiques del que havia de ser la seva obra futura. Plenament vigent, L’evangeli del vent ens permet descobrir la fita inicial d’una rica trajectòria que marcà la tradició catalana.

Un baró cràpula i desvagat ordeix un pla per poder seduir Rosa, la filla d’un ferrer de tall íntegre i treballador. El patge del baró, tanmateix, obligat a col·laborar en la pèrfida acció, és captivat pels encants de la noia, i això fa que el pla tingui unes conseqüències del tot imprevistes per a l’aristòcrata. La crítica de la noblesa més depravada («¿És noble lo que ara feu / los nobles d’avui en dia? / Jugar, caçar tot lo dia, / dâ escàndols pertot arreu… / I entre tant folgar i riure / com raça degenerada / teniu l’espasa oxidada, / i ni sols sabeu escriure») contrasta amb la reivindicació de l’ètica del treball i de l’honradesa en aquesta obra, una de les més reeixides del període més fecund de Frederic Soler.

«El respecte del català prefabrià —encertat criteri dels editors— demostra que, en mans de Frederic Soler (1839-1895), la llengua tenia una vitalitat i una aptesa literària òptima. Escrit en vers heptasíl·lab, Lo ferrer de tall és un drama que, un segle i mig després d’haver estat escrit, flueix i sona prou bé, força més proper al català actual, per cert, que moltes carrinclonades renaixentistes.»
Xavier Dilla, El País

«Una obra imprescindible per conèixer i parlar amb propietat de la tradició teatral catalana.»
Pere Martí i Bertran, Revista de Girona

Prohibits per la censura del règim, aquests dos relats tan colpidors com excepcionals, escrits als anys quaranta, demostren innegablement que Cèlia Suñol ha de ser considerada una de les escriptores catalanes més interessants del segle XX. La història d’una adolescent que, pels tombs de la vida, es veu obligada a treballar en un bar portuari que condensa el clima malsà d’una època de privacions, brutalitat i explotació, en El bar, o les cruels vicissituds d’un immigrant en el barraquisme de la postguerra, a El Nadal d’en Pablo Nogales, s’anticipen a la literatura sobre «els altres catalans» i ens ofereixen sense concessions la dura realitat de la Barcelona que el franquisme volia amagar.

«Està molt bé llegir Paul Morand o Jean Genet, però si autors com Cèlia Suñol i tants d’altres que van ser invisibilitzats pel franquisme haguessin pogut explicar la Barcelona dels anys 40 i 50, quin retrat més fidedigne n’hauríem tingut!»
Marina Espasa, Ara

«És una bona nova que ara els puguem llegir. Cèlia Suñol és una escriptora detallista, sensible, d’intel·ligència incisiva i amb un bon domini del llenguatge, una mestra d’escriptura.»
Teresa Costa-Gramunt, Eix Diari

«El bar no és només una obra de denúncia escrita amb bones intencions, sinó una novel·la curta d’una força extraordinària, amb una trama ben sòlida, i uns personatges i unes imatges fantàstiques. Una novel·la que calia, imperativament, recuperar.»
Gustau Nerín, El Nacional

«Justa recuperació de Cèlia Suñol per a la literatura catalana.»
Lluís Bonada, El Temps

«Suñol ens faltava.»
Julià Guillamon, La Vanguardia

La suggestió, la subtilitat, l’emoció tàcita, el misteri, la tendresa, l’encís per les menuderies, la sensibilitat excepcional pels matisos delicats del paisatge… No hi ha prou mots per expressar l’excelsitud de la poesia xinesa. Com deixà escrit Marià Manent en el pròleg a L’aire daurat, «la lírica xinesa revela, al fons de les seves peculiaritats pròpies, la unitat bàsica de l’esperit humà. S’hi troben aquells sentiments elementals que han servit sempre de primera matèria a l’alquímia poètica». I tenia tota la raó, com podreu comprovar quan obriu aquest llibre disposats a deixar-vos endur per la bellesa de les coses senzilles.

«El volum és una delícia, perquè compila les aproximacions del gran Manent a la poesia clàssica xinesa, amb un amor subtil i que es reflecteix als nostres ulls com una porcellana neta.»
David Castillo, El Punt/Avui

«Un goig rotund de llibre!»
Jordi Llavina, Segre

«A la bella finor dels seus versos, cal afegir-hi un saber fer extraordinari en l’art de la traducció, de manera que les seves versions de poesia xinesa esdevenen unes interpretacions excel·lents davant les quals el lector queda trasbalsat.»
Vicenç Llorca, Serra d’Or