De cor a pensa

No podem copsar del tot la figura de Pompeu Gener sense l’humor, un tret que domina bona part dels seus escrits. Influït pel cercle dels «hidròpates» francesos, els quals va conèixer a París, Gener en va manllevar la hilaritat i la mateixa forma del monòleg per escriure els divertidíssims textos que s’apleguen en aquest volum. El fet de demanar explicacions quan ningú no les vol donar, els maldecaps que pot arribar a provocar una parentela massa nombrosa, una detallada descripció del cel feta de primera mà pel diable, els desastres que el maleït progrés ocasiona o la creació d’una república federal en el cel, a fi de destronar el Pare Etern perquè és massa vell, són, entre moltes altres, algunes de les genialitats del gran Peius que podeu llegir en aquest llibre admirable.

Amb una gran capacitat de penetració psicològica, una prosa depurada i un esforç de síntesi considerable, l’autor s’endinsa en les cavil·lacions de Maurici Pomerola, que rep una carta anunciant la mort, en plena jovenesa, de la noia de qui havia estat enamorat. Impel·lit a rememorar el passat i aclarir els seus sentiments durant la vetlla de la difunta, el protagonista arriba a una conclusió d’allò més inesperada. Autèntica fita a casa nostra de la modalitat narrativa que Guillem Díaz-Plaja designà com a «novel·les d’una jornada», a l’estil de les de Zweig, Woolf o Swinnerton, aquesta amena narració és una peça ineludible per a la comprensió del mapa novel·lístic de preguerra i un testimoni de la modernitat literària de la Catalunya republicana.

«Qui sóc és la gran pregunta filosòfica, existencial, que com un subtil fil de plata travessa les pàgines d’Una nit, sens dubte una de les millors novel·les de Domènec Guansé.»
Teresa Costa-Gramunt, Núvol

«Una nit és, sens dubte, un relat intens, complex i intel·ligent sobre els sotracs de l’ànima humana i els abismes insondables del jo.»
Maria Dasca, El País

Paisatges evocadors, poblacions heterogènies, mites antiquíssims i moltes altres delícies conformen les impressions que ens ofereix Lluís Nicolau d’Olwer arran d’un viatge que va fer per la Mediterrània seguint la petja dels catalans en el període més insigne de la nostra història. Tant a la Tunísia de Ramon Llull i Anselm Turmeda com a la Malta dels Grans Mestres que parlaven la nostra llengua i a la mil·lenària Sicília ens acompanyen ombres amigues. Les teniu força més a prop del que creieu —tot i que alguns fan mans i mànigues per oblidar-les— en aquest llibre esplèndid, que, segons Domènec Guansé, és un dels «més verament mediterranis, més evocadors i més exactes que s’han escrit a les vores del mar llatí».

«Recuperat el mític periple de Lluís Nicolau d’Olwer a la recerca de les arrels catalanes.»
Ignasi Aragay, Ara

«Nicolau captura per la netedat de la seva prosa. L’origen periodístic i la brevetat no priven El pont de la mar blava d’assolir una profunditat i un rigor assequibles que fan pensar en una obra de referència com El Danubi, de Claudio Magris. Un llibre bell, commovedor i molt actual.»
Xavier Dilla, El País

«Escrits de forma tan culta com amena, els articles recollits per capítols a El pont de la mar blava són una festa per a la sensibilitat i la intel·ligència.»
Teresa Costa-Gramunt, Núvol

Prohibits per la censura del règim, aquests dos relats tan colpidors com excepcionals, escrits als anys quaranta, demostren innegablement que Cèlia Suñol ha de ser considerada una de les escriptores catalanes més interessants del segle XX. La història d’una adolescent que, pels tombs de la vida, es veu obligada a treballar en un bar portuari que condensa el clima malsà d’una època de privacions, brutalitat i explotació, en El bar, o les cruels vicissituds d’un immigrant en el barraquisme de la postguerra, a El Nadal d’en Pablo Nogales, s’anticipen a la literatura sobre «els altres catalans» i ens ofereixen sense concessions la dura realitat de la Barcelona que el franquisme volia amagar.

«Està molt bé llegir Paul Morand o Jean Genet, però si autors com Cèlia Suñol i tants d’altres que van ser invisibilitzats pel franquisme haguessin pogut explicar la Barcelona dels anys 40 i 50, quin retrat més fidedigne n’hauríem tingut!»
Marina Espasa, Ara

«És una bona nova que ara els puguem llegir. Cèlia Suñol és una escriptora detallista, sensible, d’intel·ligència incisiva i amb un bon domini del llenguatge, una mestra d’escriptura.»
Teresa Costa-Gramunt, Eix Diari

«El bar no és només una obra de denúncia escrita amb bones intencions, sinó una novel·la curta d’una força extraordinària, amb una trama ben sòlida, i uns personatges i unes imatges fantàstiques. Una novel·la que calia, imperativament, recuperar.»
Gustau Nerín, El Nacional

«Justa recuperació de Cèlia Suñol per a la literatura catalana.»
Lluís Bonada, El Temps

«Suñol ens faltava.»
Julià Guillamon, La Vanguardia

En una carta adreçada a Rusiñol arran de l’èxit de l’estrena del seu primer monòleg, el crític Josep Yxart l’exhortava: «Treballa força, envia alguna cosa grossa, atrevida, espontània i que faci escruixir». I les peces posteriors van demostrar que l’escriptor seguí aquest consell al peu de la lletra: un caçador que l’únic que mata és el temps, una enginyosa màquina que posarà fi a la fam mundial repartint escudella o una minyona que es vol suïcidar a còpia de beure Anís del Mono són alguns dels mítics episodis amb què el monòleg va atènyer al nostre país la modernitat escènica i literària.

«Llegides avui, aquestes petites perles tenen la gràcia de construir un microcosmos que barreja grosso modo el costumisme i la modernitat.»
Francesc Foguet i Boreu, El País

«És molt divertit i a l’època omplia els teatres amb les estrenes dels seus monòlegs.»
Martí Sales, Time Out