La vida i la mort d’en Jordi Fraginals

El riu i els inconscients, escrita entre el 1950 i el 1953, és una de les primeres novel·les en llengua catalana que narra l’experiència de la guerra i de la postguerra des del bàndol dels vençuts. Retrata la generació que sortia de la infantesa als anys trenta, que va viure la guerra en edat de combatre i que després va haver de fer front a una dictadura devastadora i inacabable. Es tracta d’un relat coral que té com a rerefons uns fets transcendentals, que condicionen els personatges i que, indirectament, són també protagonistes. Les veus dels «inconscients» es contraposen amb la del «riu», que fa d’eco de les seves experiències. Com va afirmar Agustí Bartra, aquesta novel·la aconsegueix «una estremidora unitat de lírica i acció».

«Tant de bo aquesta recuperació d’Adesiara contribueixi a reconsiderar la importància d’El riu i els inconscients, una novel·la plena de vida, escrita en un català lluminós i amb un missatge desesperançat, en sintonia amb els temps actuals.»
Jordi Nopca, Ara

«L’humanisme, la lluminositat poètica, el llenguatge ufanós al servei de la versemblança històrica i l’esperança de la narrativa de Maria Dolors Orriols s’imposaran sobre la crisi social, cultural i econòmica de la miserable postguerra catalana. El riu i els inconscients acaba resultant una deliciosa mirada futura sobre un món més plàcid i menys conflictiu.»
Anna Carreras i Aubets, Núvol

«La seva prosa, clara i àgil, explica històries marcades per fets convulsos, que enriqueixen el nostre imaginari sobre la guerra i la postguerra. I ens recorden, la transcendència de la derrota.»
Maria Dasca, El País

Una jove catalana de família benestant, afectada de tuberculosi, és enviada a un sanatori suís per guarir-se. Allí coneix un jove danès, malalt com ella, i s’hi casa contra la voluntat dels seus parents. Amb una audàcia i una vivacitat narratives —en paraules de Joan Oliver— fora del comú en una opera prima, aquesta novel·la sorprenent, de caire autobiogràfic, representa un cant emotiu i corprenedor a la força invencible de l’amor, a la igualtat entre les persones i a la llibertat. És per això que la censura franquista en mutilà alguns passatges, que han estat restituïts íntegrament en aquesta edició.

«Retrat viu i intens d’una època vista pels ulls d’una dona que, tot i ser escriptora de raça, va haver de buscar-se la vida per tirar endavant la família, sacrificant en part la seva carrera literària.»
Valèria Gaillard, El Punt/Avui 

«Intel·ligent, emotiva i plena de crítica social i religiosa, aquesta obra sobre la llibertat de la dona hauria de transcendir el cànon i triomfar com a novetat.»
Ricard Ruiz Garzón, El Periódico

«Una autèntica delícia, que ens transporta —sense tanta filosofia ni llibres de medicina, però amb tot el romanticisme— a l’univers de La muntanya màgica de Thomas Mann.»
Marina Espasa, Ara

Segon recull de Bartra, escrit entre França, la República Dominicana, Mèxic i els Estats Units, L’evangeli del vent és el llibre més desconegut del poeta, tot i que constitueix una baula fonamental de la seva producció poètica. Hi resseguim el periple vital d’un home angoixat pels records de la guerra, desconcertat per la incertesa del futur i encoratjat per un present trepidant i prometedor. Víctima d’un món trasbalsat, el poeta lluita obstinadament per trobar el seu lloc i confirmar la seva veu, i desplega en aquest llibre majestuós, per primer cop, totes les possibilitats artístiques del que havia de ser la seva obra futura. Plenament vigent, L’evangeli del vent ens permet descobrir la fita inicial d’una rica trajectòria que marcà la tradició catalana.

Considerada la novel·la per antonomàsia de les cosidores, Maria Glòria retrata, per mitjà de l’experiència vital i amorosa de la protagonista, les duríssimes condicions laborals, la incertesa permanent i les greus dificultats de subsistència de les noies que, en el seu domicili, cosien per a altri al començament del segle XX. Però Barcelona era en aquells anys —igual que ara— una ciutat de nombrosos contrastos, i, al costat de les estretors de molta gent, hi havia també una gran profusió de luxe desmesurat, balafiament i disbauxa, que, com denuncia l’excepcional relat No sempre la culpa és d’ella, entusiasmava alguns homes acomodats, encara que les seves esposes haguessin de dedicar-se a feines no gaire púdiques…

Molt diferent, per l’estil i pel contingut, de les obres que va publicar abans de la guerra civil, aquest llibre es pot considerar el testament vital i literari de Josep Pous i Pagès. Les narracions que s’hi apleguen, escrites a l’exili francès i molt influïdes pels Pensaments de Pascal, són una magnífica descripció de la misèria i la grandesa de la condició humana: la tràgica soledat de l’expatriat, les angúnies de viure una guerra rere l’altra, l’angoixa existencial del vagabund, però també els agradables records de la infantesa, l’esplendor del paisatge, la joia de la música o la bonhomia de la gent donen a aquestes pàgines una bellesa poètica realment admirable.

«Pous i Pagès mostra la seva cara més romàntica i transcendent, sempre amb l’ideal d’una Catalunya civilitzada. Des del seu present tràgic, idealitza el passat per no perdre l’esperança en el futur.»
Ignasi Aragay, Ara

De Barcelona a l’Havana… passant per Darnius (1942) va ser un dels primers llibres publicats en català a Mèxic i un testimoni directe de l’èxode del 1939. El volum narra, en primera persona i a través de disset cròniques, el periple d’exili de Josep M. Poblet des que va marxar de Barcelona fins que va arribar a Cuba, a primers de juliol del 1939. L’autor posa de manifest, en un to afable i bonhomiós, el xoc que li va suposar el Nou Món, en contraposició amb la Catalunya d’abans de la guerra, però sense perdre mai l’optimisme, i amb la defensa de la llengua i la cultura catalanes com a divisa personal. Aquest llibre és indubtablement un document literari de gran valor històric que restitueix una veu heterodoxa i singular entre els diversos testimonis que posseïm de la diàspora catalana.

«Poblet es mostra, en aquestes pàgines acolorides i saboroses, com un home resolt a aprofitar al màxim el que li arribi d’una experiència que no desitjava, però que no pot defugir. Aquesta em sembla que és la gràcia principal d’aquest aplec de disset cròniques que abasten des de la fugida del país fins a l’arribada i establiment a Cuba.»
Jordi Llavina, La República

Un baró cràpula i desvagat ordeix un pla per poder seduir Rosa, la filla d’un ferrer de tall íntegre i treballador. El patge del baró, tanmateix, obligat a col·laborar en la pèrfida acció, és captivat pels encants de la noia, i això fa que el pla tingui unes conseqüències del tot imprevistes per a l’aristòcrata. La crítica de la noblesa més depravada («¿És noble lo que ara feu / los nobles d’avui en dia? / Jugar, caçar tot lo dia, / dâ escàndols pertot arreu… / I entre tant folgar i riure / com raça degenerada / teniu l’espasa oxidada, / i ni sols sabeu escriure») contrasta amb la reivindicació de l’ètica del treball i de l’honradesa en aquesta obra, una de les més reeixides del període més fecund de Frederic Soler.

«El respecte del català prefabrià —encertat criteri dels editors— demostra que, en mans de Frederic Soler (1839-1895), la llengua tenia una vitalitat i una aptesa literària òptima. Escrit en vers heptasíl·lab, Lo ferrer de tall és un drama que, un segle i mig després d’haver estat escrit, flueix i sona prou bé, força més proper al català actual, per cert, que moltes carrinclonades renaixentistes.»
Xavier Dilla, El País

«Una obra imprescindible per conèixer i parlar amb propietat de la tradició teatral catalana.»
Pere Martí i Bertran, Revista de Girona

La suggestió, la subtilitat, l’emoció tàcita, el misteri, la tendresa, l’encís per les menuderies, la sensibilitat excepcional pels matisos delicats del paisatge… No hi ha prou mots per expressar l’excelsitud de la poesia xinesa. Com deixà escrit Marià Manent en el pròleg a L’aire daurat, «la lírica xinesa revela, al fons de les seves peculiaritats pròpies, la unitat bàsica de l’esperit humà. S’hi troben aquells sentiments elementals que han servit sempre de primera matèria a l’alquímia poètica». I tenia tota la raó, com podreu comprovar quan obriu aquest llibre disposats a deixar-vos endur per la bellesa de les coses senzilles.

«El volum és una delícia, perquè compila les aproximacions del gran Manent a la poesia clàssica xinesa, amb un amor subtil i que es reflecteix als nostres ulls com una porcellana neta.»
David Castillo, El Punt/Avui

«Un goig rotund de llibre!»
Jordi Llavina, Segre

«A la bella finor dels seus versos, cal afegir-hi un saber fer extraordinari en l’art de la traducció, de manera que les seves versions de poesia xinesa esdevenen unes interpretacions excel·lents davant les quals el lector queda trasbalsat.»
Vicenç Llorca, Serra d’Or