Sempre han tingut bec les oques

Una jove és obligada a prendre l’hàbit pel seu pare, ric i devot, que vol impedir que la noia es casi amb el seu cosí perquè és de la «raça dels lliberals». Per evitar el triomf de l’amor i apropiar-se el dot de la novícia, el mossèn i l’abadessa del convent l’enterren en vida, però ella és rescatada casualment per un veí prompte a satisfer els antulls de la seva dona prenyada… Aquesta obra, que es fa ressò d’una de les llegendes urbanes més truculentes de la Barcelona vuitcentista, va significar l’èxit més esclatant de l’autor. Potser la seva influència sobre les masses explica que, anys més tard, els revoltats de la Setmana Tràgica, en comptes d’ocupar llocs estratègics, s’atardessin desenterrant les monges dels monestirs que havien incendiat.

«L’obra més polèmica del teatre català. La reedició del drama de Jaume Piquet permet recuperar la figura, oblidada, d’un dels grans homes del teatre català del segle XIX, i un dels més influents en la societat del seu temps.»
Lluís Bonada, El Temps

Considerada la novel·la per antonomàsia de les cosidores, Maria Glòria retrata, per mitjà de l’experiència vital i amorosa de la protagonista, les duríssimes condicions laborals, la incertesa permanent i les greus dificultats de subsistència de les noies que, en el seu domicili, cosien per a altri al començament del segle XX. Però Barcelona era en aquells anys —igual que ara— una ciutat de nombrosos contrastos, i, al costat de les estretors de molta gent, hi havia també una gran profusió de luxe desmesurat, balafiament i disbauxa, que, com denuncia l’excepcional relat No sempre la culpa és d’ella, entusiasmava alguns homes acomodats, encara que les seves esposes haguessin de dedicar-se a feines no gaire púdiques…

De Barcelona a l’Havana… passant per Darnius (1942) va ser un dels primers llibres publicats en català a Mèxic i un testimoni directe de l’èxode del 1939. El volum narra, en primera persona i a través de disset cròniques, el periple d’exili de Josep M. Poblet des que va marxar de Barcelona fins que va arribar a Cuba, a primers de juliol del 1939. L’autor posa de manifest, en un to afable i bonhomiós, el xoc que li va suposar el Nou Món, en contraposició amb la Catalunya d’abans de la guerra, però sense perdre mai l’optimisme, i amb la defensa de la llengua i la cultura catalanes com a divisa personal. Aquest llibre és indubtablement un document literari de gran valor històric que restitueix una veu heterodoxa i singular entre els diversos testimonis que posseïm de la diàspora catalana.

«Poblet es mostra, en aquestes pàgines acolorides i saboroses, com un home resolt a aprofitar al màxim el que li arribi d’una experiència que no desitjava, però que no pot defugir. Aquesta em sembla que és la gràcia principal d’aquest aplec de disset cròniques que abasten des de la fugida del país fins a l’arribada i establiment a Cuba.»
Jordi Llavina, La República

Fes memòria, Bel és un testimoni impressionant dels Fets d’Octubre del 1934 a partir dels esdeveniments públics de més relleu i dels fets quotidians de les classes treballadores, que constitueixen les veritables protagonistes de l’obra. Com tothom sap, la pugna entre el govern català i l’espanyol va provocar una gran tensió, amb aldarulls i fins i tot pèrdues humanes, i va desembocar en la suspensió de l’autonomia, l’anul·lació de l’Estatut i la detenció del president Companys i dels seus consellers (entre molts altres represaliats), que foren sotmesos a consells de guerra sumaríssims. Cinquanta anys després de rebre el premi Sant Jordi, aquesta novel·la excepcional és d’una actualitat esfereïdora.

Retrats de l’exili aplega els articles que Domènec Guansé, després de l’ensulsiada del 1939, va publicar a les revistes de la diàspora sobre alguns dels noms més destacats de la intel·lectualitat catalana, com ara Josep Carner, Víctor Català, Pompeu Fabra, Isidre Nonell, Carles Riba, Josep Maria de Sagarra, Francesc Trabal, Jaume Vicens i Vives o Margarida Xirgu, entre molts d’altres. Aquest llibre recupera les peces periodístiques originals, escrites a l’exili, i constitueix, doncs, un autèntic diccionari de les autoritats representatives de la cultura catalana en la seva primera versió, fins ara inèdita.

«Ja és hora de reivindicar seriosament aquest rei exiliat de les lletres catalanes que va demostrar tenir una intel·ligència preclara, no només pel fet d’escriure una prosa magnífica, suggeridora i culta, sinó també per saber reivindicar aquells homes de cultura l’aportació dels quals segueix solidificant l’autèntic sentit dels nostres dies.»
Joaquim Armengol, Ara

No podem copsar del tot la figura de Pompeu Gener sense l’humor, un tret que domina bona part dels seus escrits. Influït pel cercle dels «hidròpates» francesos, els quals va conèixer a París, Gener en va manllevar la hilaritat i la mateixa forma del monòleg per escriure els divertidíssims textos que s’apleguen en aquest volum. El fet de demanar explicacions quan ningú no les vol donar, els maldecaps que pot arribar a provocar una parentela massa nombrosa, una detallada descripció del cel feta de primera mà pel diable, els desastres que el maleït progrés ocasiona o la creació d’una república federal en el cel, a fi de destronar el Pare Etern perquè és massa vell, són, entre moltes altres, algunes de les genialitats del gran Peius que podeu llegir en aquest llibre admirable.

«Escriba otra novela menos cargada de especias y yo le prometo editarla…» Amb aquests mots Puig i Ferreter rebutjava publicar aquesta «novel·la de mals costums», retrat viu dels baixos fons de la Barcelona de l’any 1910, en especial del Districte Cinquè. Lloada per Rafael Tasis com una de les primeres obres de qualitat —amb la Vida privada de Sagarra— d’ocupar-se dels barris innobles de la ciutat, aquest debut novel·lístic de Josep Maria Francès va ser rebut amb recel per alguns, que li retreien els «quadres atrevits i irreals» i unes «innecessàries faltes al bon gust». Però justament això és el que dota aquest llibre singular d’un sabor que el lector contemporani, sens dubte, sabrà apreciar.

Un baró cràpula i desvagat ordeix un pla per poder seduir Rosa, la filla d’un ferrer de tall íntegre i treballador. El patge del baró, tanmateix, obligat a col·laborar en la pèrfida acció, és captivat pels encants de la noia, i això fa que el pla tingui unes conseqüències del tot imprevistes per a l’aristòcrata. La crítica de la noblesa més depravada («¿És noble lo que ara feu / los nobles d’avui en dia? / Jugar, caçar tot lo dia, / dâ escàndols pertot arreu… / I entre tant folgar i riure / com raça degenerada / teniu l’espasa oxidada, / i ni sols sabeu escriure») contrasta amb la reivindicació de l’ètica del treball i de l’honradesa en aquesta obra, una de les més reeixides del període més fecund de Frederic Soler.

«El respecte del català prefabrià —encertat criteri dels editors— demostra que, en mans de Frederic Soler (1839-1895), la llengua tenia una vitalitat i una aptesa literària òptima. Escrit en vers heptasíl·lab, Lo ferrer de tall és un drama que, un segle i mig després d’haver estat escrit, flueix i sona prou bé, força més proper al català actual, per cert, que moltes carrinclonades renaixentistes.»
Xavier Dilla, El País

«Una obra imprescindible per conèixer i parlar amb propietat de la tradició teatral catalana.»
Pere Martí i Bertran, Revista de Girona