L’illa de la calma

Una jove catalana de família benestant, afectada de tuberculosi, és enviada a un sanatori suís per guarir-se. Allí coneix un jove danès, malalt com ella, i s’hi casa contra la voluntat dels seus parents. Amb una audàcia i una vivacitat narratives —en paraules de Joan Oliver— fora del comú en una opera prima, aquesta novel·la sorprenent, de caire autobiogràfic, representa un cant emotiu i corprenedor a la força invencible de l’amor, a la igualtat entre les persones i a la llibertat. És per això que la censura franquista en mutilà alguns passatges, que han estat restituïts íntegrament en aquesta edició.

«Retrat viu i intens d’una època vista pels ulls d’una dona que, tot i ser escriptora de raça, va haver de buscar-se la vida per tirar endavant la família, sacrificant en part la seva carrera literària.»
Valèria Gaillard, El Punt/Avui 

«Intel·ligent, emotiva i plena de crítica social i religiosa, aquesta obra sobre la llibertat de la dona hauria de transcendir el cànon i triomfar com a novetat.»
Ricard Ruiz Garzón, El Periódico

«Una autèntica delícia, que ens transporta —sense tanta filosofia ni llibres de medicina, però amb tot el romanticisme— a l’univers de La muntanya màgica de Thomas Mann.»
Marina Espasa, Ara

Segon recull de Bartra, escrit entre França, la República Dominicana, Mèxic i els Estats Units, L’evangeli del vent és el llibre més desconegut del poeta, tot i que constitueix una baula fonamental de la seva producció poètica. Hi resseguim el periple vital d’un home angoixat pels records de la guerra, desconcertat per la incertesa del futur i encoratjat per un present trepidant i prometedor. Víctima d’un món trasbalsat, el poeta lluita obstinadament per trobar el seu lloc i confirmar la seva veu, i desplega en aquest llibre majestuós, per primer cop, totes les possibilitats artístiques del que havia de ser la seva obra futura. Plenament vigent, L’evangeli del vent ens permet descobrir la fita inicial d’una rica trajectòria que marcà la tradició catalana.

La monotonia de la Castellassa, un casalot sòrdid i isolat on viuen una mare i un fill que no hi és tot, anomenat Hipòlit —i que s’assembla en molts aspectes al Manelic de Terra baixa—, es veu sotragada per l’aparició de dues dones, donya Leocàdia i Rosa de Lima, que hi resten un quant temps per un motiu ben peremptori. Anys després, en plena Setmana Tràgica, el fill de l’Hipòlit pren part en el saqueig i la crema de convents a Barcelona, però el seu furor inicial esdevé commiseració i generositat davant d’una descoberta d’allò més inesperada, la qual aboca el lector a un desenllaç pertorbador que, com el dels dos relats que s’inclouen també en aquest volum, és digne del més gran dels nostres dramaturgs.

Amb una gran capacitat de penetració psicològica, una prosa depurada i un esforç de síntesi considerable, l’autor s’endinsa en les cavil·lacions de Maurici Pomerola, que rep una carta anunciant la mort, en plena jovenesa, de la noia de qui havia estat enamorat. Impel·lit a rememorar el passat i aclarir els seus sentiments durant la vetlla de la difunta, el protagonista arriba a una conclusió d’allò més inesperada. Autèntica fita a casa nostra de la modalitat narrativa que Guillem Díaz-Plaja designà com a «novel·les d’una jornada», a l’estil de les de Zweig, Woolf o Swinnerton, aquesta amena narració és una peça ineludible per a la comprensió del mapa novel·lístic de preguerra i un testimoni de la modernitat literària de la Catalunya republicana.

«Qui sóc és la gran pregunta filosòfica, existencial, que com un subtil fil de plata travessa les pàgines d’Una nit, sens dubte una de les millors novel·les de Domènec Guansé.»
Teresa Costa-Gramunt, Núvol

«Una nit és, sens dubte, un relat intens, complex i intel·ligent sobre els sotracs de l’ànima humana i els abismes insondables del jo.»
Maria Dasca, El País

Començat a compondre en el moment àlgid de la carrera artística de l’autor, el Poema del bosc, considerat el millor representant del prerafaelitisme literari a casa nostra, és un pletòric i ambiciós cant èpic a la natura com a espai de transcendència que l’home d’avui ha oblidat per complet. El bosc, sempre inabastable per més que el vulguem dominar, és un indret mític, misteriós, fascinant; el bosc és ple de goges, de sirenes, d’ondines, d’herois; el bosc, en definitiva, amb tota la seva puixança, és com una religió que recorre els cants d’aquest poema excels a fi que la poesia moderna, massa allunyada dels valors primigenis, retorni a la natura i a la vida.

«Riquer retrata el paradís.»
David Castillo, El Punt/Avui

«El Poema del bosc, d’Alexandre de Riquer, és un dels més excel·lents poemes modernistes que s’han escrit a casa nostra. I és tan visionari i tan contemporani als nostres dies que fa feredat.»
Teresa Costa-Gramunt, Núvol

En certs àmbits, és habitual de presentar l’edat mitjana com un període idíl·lic i de somni. Però en aquesta obra tan sorprenent com enyorada el lector pot accedir de primera mà al peculiar dia a dia de la societat medieval de veritat: les disbauxes dels darrers comtes d’Empúries, els abusos contra els esclaus, l’avidesa de les dides, l’estupre de Pere d’Urrea —arquebisbe de Tarragona— o una «hecatombe de poncelles» organitzada per una alcavota massa sol·lícita són alguns dels episodis reals i documentats que demostren, com deia Joan Fuster, que «sempre rellisquen els homes pel mateix indret».

«Viatge a l’edat mitjana més luxuriosa.»
Ignasi Aragay, Ara

Un baró cràpula i desvagat ordeix un pla per poder seduir Rosa, la filla d’un ferrer de tall íntegre i treballador. El patge del baró, tanmateix, obligat a col·laborar en la pèrfida acció, és captivat pels encants de la noia, i això fa que el pla tingui unes conseqüències del tot imprevistes per a l’aristòcrata. La crítica de la noblesa més depravada («¿És noble lo que ara feu / los nobles d’avui en dia? / Jugar, caçar tot lo dia, / dâ escàndols pertot arreu… / I entre tant folgar i riure / com raça degenerada / teniu l’espasa oxidada, / i ni sols sabeu escriure») contrasta amb la reivindicació de l’ètica del treball i de l’honradesa en aquesta obra, una de les més reeixides del període més fecund de Frederic Soler.

«El respecte del català prefabrià —encertat criteri dels editors— demostra que, en mans de Frederic Soler (1839-1895), la llengua tenia una vitalitat i una aptesa literària òptima. Escrit en vers heptasíl·lab, Lo ferrer de tall és un drama que, un segle i mig després d’haver estat escrit, flueix i sona prou bé, força més proper al català actual, per cert, que moltes carrinclonades renaixentistes.»
Xavier Dilla, El País

«Una obra imprescindible per conèixer i parlar amb propietat de la tradició teatral catalana.»
Pere Martí i Bertran, Revista de Girona

Primer recull de Bartra publicat després de l’èxode republicà, L’arbre de foc és el fruit ufanós d’una etapa vital i intel·lectual absolutament decisiva. Les vivències agredolces de la guerra, la desolació i la melangia pel país esmicolat, però també l’esperança, l’amor i la solidaritat entre els companys, recorren aquest llibre per fer-ne una peça d’orfebreria amb un gavadal de joies, com ara els primers poemes de guerra que podem considerar totalment moderns a casa nostra. Massa inadvertit a causa dels atzars de la història, aquest poemari és una de les obres més belles i enriquidores de la lírica catalana.

«En la gran història del segle XX hi ha hagut massa guerres, massa morts, massa exilis, massa fils trencats. Publicacions com L’arbre de foc han de contribuir a cosir els estrips.»
Teresa Costa-Gramunt, Núvol

«El llibre que va obrir una nova via a la poesia catalana.»
Josep Massot, La Vanguardia

«Amb les seves indiscutibles virtuts formals, quant a riquesa lèxica, maneig de metàfores potents, varietat mètrica i sentit del ritme —pocs poetes tenim tan aptes per al lluïment dels rapsodes—, sembla que Bartra pot començar a obtenir el reconeixement que mereix.»
Manuel Castaño, El País

«En tancar el llibre, el lector no resta indiferent davant d’una de les publicacions poètiques més importants dels darrers temps.»
Vicenç Llorca, Serra d’Or