De Barcelona a l’Havana… passant per Darnius

Retrats de l’exili aplega els articles que Domènec Guansé, després de l’ensulsiada del 1939, va publicar a les revistes de la diàspora sobre alguns dels noms més destacats de la intel·lectualitat catalana, com ara Josep Carner, Víctor Català, Pompeu Fabra, Isidre Nonell, Carles Riba, Josep Maria de Sagarra, Francesc Trabal, Jaume Vicens i Vives o Margarida Xirgu, entre molts d’altres. Aquest llibre recupera les peces periodístiques originals, escrites a l’exili, i constitueix, doncs, un autèntic diccionari de les autoritats representatives de la cultura catalana en la seva primera versió, fins ara inèdita.

«Ja és hora de reivindicar seriosament aquest rei exiliat de les lletres catalanes que va demostrar tenir una intel·ligència preclara, no només pel fet d’escriure una prosa magnífica, suggeridora i culta, sinó també per saber reivindicar aquells homes de cultura l’aportació dels quals segueix solidificant l’autèntic sentit dels nostres dies.»
Joaquim Armengol, Ara

La suggestió, la subtilitat, l’emoció tàcita, el misteri, la tendresa, l’encís per les menuderies, la sensibilitat excepcional pels matisos delicats del paisatge… No hi ha prou mots per expressar l’excelsitud de la poesia xinesa. Com deixà escrit Marià Manent en el pròleg a L’aire daurat, «la lírica xinesa revela, al fons de les seves peculiaritats pròpies, la unitat bàsica de l’esperit humà. S’hi troben aquells sentiments elementals que han servit sempre de primera matèria a l’alquímia poètica». I tenia tota la raó, com podreu comprovar quan obriu aquest llibre disposats a deixar-vos endur per la bellesa de les coses senzilles.

«El volum és una delícia, perquè compila les aproximacions del gran Manent a la poesia clàssica xinesa, amb un amor subtil i que es reflecteix als nostres ulls com una porcellana neta.»
David Castillo, El Punt/Avui

«Un goig rotund de llibre!»
Jordi Llavina, Segre

«A la bella finor dels seus versos, cal afegir-hi un saber fer extraordinari en l’art de la traducció, de manera que les seves versions de poesia xinesa esdevenen unes interpretacions excel·lents davant les quals el lector queda trasbalsat.»
Vicenç Llorca, Serra d’Or

Paisatges evocadors, poblacions heterogènies, mites antiquíssims i moltes altres delícies conformen les impressions que ens ofereix Lluís Nicolau d’Olwer arran d’un viatge que va fer per la Mediterrània seguint la petja dels catalans en el període més insigne de la nostra història. Tant a la Tunísia de Ramon Llull i Anselm Turmeda com a la Malta dels Grans Mestres que parlaven la nostra llengua i a la mil·lenària Sicília ens acompanyen ombres amigues. Les teniu força més a prop del que creieu —tot i que alguns fan mans i mànigues per oblidar-les— en aquest llibre esplèndid, que, segons Domènec Guansé, és un dels «més verament mediterranis, més evocadors i més exactes que s’han escrit a les vores del mar llatí».

«Recuperat el mític periple de Lluís Nicolau d’Olwer a la recerca de les arrels catalanes.»
Ignasi Aragay, Ara

«Nicolau captura per la netedat de la seva prosa. L’origen periodístic i la brevetat no priven El pont de la mar blava d’assolir una profunditat i un rigor assequibles que fan pensar en una obra de referència com El Danubi, de Claudio Magris. Un llibre bell, commovedor i molt actual.»
Xavier Dilla, El País

«Escrits de forma tan culta com amena, els articles recollits per capítols a El pont de la mar blava són una festa per a la sensibilitat i la intel·ligència.»
Teresa Costa-Gramunt, Núvol

El riu i els inconscients, escrita entre el 1950 i el 1953, és una de les primeres novel·les en llengua catalana que narra l’experiència de la guerra i de la postguerra des del bàndol dels vençuts. Retrata la generació que sortia de la infantesa als anys trenta, que va viure la guerra en edat de combatre i que després va haver de fer front a una dictadura devastadora i inacabable. Es tracta d’un relat coral que té com a rerefons uns fets transcendentals, que condicionen els personatges i que, indirectament, són també protagonistes. Les veus dels «inconscients» es contraposen amb la del «riu», que fa d’eco de les seves experiències. Com va afirmar Agustí Bartra, aquesta novel·la aconsegueix «una estremidora unitat de lírica i acció».

«Tant de bo aquesta recuperació d’Adesiara contribueixi a reconsiderar la importància d’El riu i els inconscients, una novel·la plena de vida, escrita en un català lluminós i amb un missatge desesperançat, en sintonia amb els temps actuals.»
Jordi Nopca, Ara

«L’humanisme, la lluminositat poètica, el llenguatge ufanós al servei de la versemblança històrica i l’esperança de la narrativa de Maria Dolors Orriols s’imposaran sobre la crisi social, cultural i econòmica de la miserable postguerra catalana. El riu i els inconscients acaba resultant una deliciosa mirada futura sobre un món més plàcid i menys conflictiu.»
Anna Carreras i Aubets, Núvol

«La seva prosa, clara i àgil, explica històries marcades per fets convulsos, que enriqueixen el nostre imaginari sobre la guerra i la postguerra. I ens recorden, la transcendència de la derrota.»
Maria Dasca, El País

«Escriba otra novela menos cargada de especias y yo le prometo editarla…» Amb aquests mots Puig i Ferreter rebutjava publicar aquesta «novel·la de mals costums», retrat viu dels baixos fons de la Barcelona de l’any 1910, en especial del Districte Cinquè. Lloada per Rafael Tasis com una de les primeres obres de qualitat —amb la Vida privada de Sagarra— d’ocupar-se dels barris innobles de la ciutat, aquest debut novel·lístic de Josep Maria Francès va ser rebut amb recel per alguns, que li retreien els «quadres atrevits i irreals» i unes «innecessàries faltes al bon gust». Però justament això és el que dota aquest llibre singular d’un sabor que el lector contemporani, sens dubte, sabrà apreciar.

Una jove catalana de família benestant, afectada de tuberculosi, és enviada a un sanatori suís per guarir-se. Allí coneix un jove danès, malalt com ella, i s’hi casa contra la voluntat dels seus parents. Amb una audàcia i una vivacitat narratives —en paraules de Joan Oliver— fora del comú en una opera prima, aquesta novel·la sorprenent, de caire autobiogràfic, representa un cant emotiu i corprenedor a la força invencible de l’amor, a la igualtat entre les persones i a la llibertat. És per això que la censura franquista en mutilà alguns passatges, que han estat restituïts íntegrament en aquesta edició.

«Retrat viu i intens d’una època vista pels ulls d’una dona que, tot i ser escriptora de raça, va haver de buscar-se la vida per tirar endavant la família, sacrificant en part la seva carrera literària.»
Valèria Gaillard, El Punt/Avui 

«Intel·ligent, emotiva i plena de crítica social i religiosa, aquesta obra sobre la llibertat de la dona hauria de transcendir el cànon i triomfar com a novetat.»
Ricard Ruiz Garzón, El Periódico

«Una autèntica delícia, que ens transporta —sense tanta filosofia ni llibres de medicina, però amb tot el romanticisme— a l’univers de La muntanya màgica de Thomas Mann.»
Marina Espasa, Ara

Cap escriptor català no ha retratat mai com Ruyra les pors, els desitjos, els malsons, ni ha donat tanta força a les mirades: el llambrec fugaç i decisiu de l’enamorament; l’esguard colpidor de la pobresa; la mirada d’espant que els gironins adrecen al cel quan s’acosta la fi del món; els ulls penetrants d’en Jeroni Baltrons, que li permeten desemmascarar les interioritats més pregones de les ànimes humanes; i, naturalment, en el relat que dóna nom al llibre, la il·lusió de l’aventura que compartim amb en Ramon, en Lluís i en Xaneta quan munten una parada per caçar ocells al cor de la nit i han de plantar cara al despietat Llambregues. Per això, i per moltes coses més que hi descobrireu, La parada continua sent un dels llibres cabdals de la tradició narrativa catalana.

«Ruyra, llegit avui, és un esclat cromàtic, un festí verbal que mereix una parada i fonda!»
Màrius Serra

«Llegir-lo és una festa, anar de vacances a un país exòtic i adonar-te que no t’has mogut de casa, que aquell país és el teu en un altre temps, en la teva llengua però amb una altra textura.»
Màrius Serra, La Vanguardia

«En aquests moments de literatura neorural i de compromís amb la natura, el seu estil és, de nou, una guia perfecta per endinsar-nos per una obra complexa i plena de matisos.»
David Castillo, El Punt/Avui

«Una societat amb una mínima consciència i autoestima celebraria i esgotaria la reedició d’aquest llibre. Afinat, imaginatiu i precís en la comparació i la metàfora, Ruyra és la felicitat d’un idioma.»
Toni Sala, Núvol

«Perquè Ruyra és un clàssic de totes passades. Rellegir-lo és sempre un plaer: relats emocionants, plens de sensacions d’aventura, de por, d’il·lusió, amb una vivacitat extraordinària i un talent excepcional en la descripció i en els diàlegs.»
Xavier Dilla, El País

«Una peça magistral de la narrativa curta catalana.»
Xavier Pla, El Temps

Una noia i un soldat és la primera novel·la que Teresa Pàmies va acabar a Barcelona, el 1972, quan acabava de tornar d’un exili que s’havia allargat més de trenta anys. Va topar de ple amb la censura franquista, que va prohibir-ne taxativament la publicació. Protagonitzada per una «noia» marxista (amb molts punts en comú amb l’autora) i un «soldat» republicà, aborda sense concessions l’experiència de la guerra des de dues perspectives diferents i per mitjà de dues veus contrastades, enmig d’una trama amorosa intrigant i corprenedora. Fins ara inèdita, aquesta «novel·la de la guerra civil» —com podem llegir en el subtítol de l’obra— surt a llum cinquanta anys després que la censura l’hagués interceptada.